No hi ha qui m’aguante.

14 d’agost, pensament: Lisboa.

I qué barbaritat! La veritat siga dita: no en faig una a dretes. Igual em pega per riure que em pose a plorar com si el món s’acabara…

Però hui m’ha pegat per riure, i a més amb gana.

I és que ara que ho pense, ja de bon matí tot indicava que el dia anava a ser llarg o millor dit, diferent.
Quan he eixit de la dutxa ja eren les 6′40h, per gràcia divina. Perque hui Deu ha decidit que el temps anara més depresa. Axò o he engreixat tant esta nit que per a aconseguir ensabonar-me sencera ara necessite 15 minuts més.
“No passa res, Clareta. Hui no desdejunes com sempre i ja està. A més, el jefe està de vacances i el topograf fins a i quart no aplega”. Tot açò m’ho deia a mi mateixa per a no deprimir-me amb l’augment desmesurat de volum…
Xè, res. Pose la cafetera al foc i una veu que m’ha costat coneixer, intentava comunicar-me alguna cosa. Era mon pare que no se que deia de mi, el cotxe i la feina…..

Ai de mi!!! Clar, com que ja volia oblidar-ho per sempre… “Si la <<puseta>> està al taller perque li vaig donar a veure sense plom 95 i ella sols veu gasoi!. Sí pare, sí. Ja ho sé. Jo et deixe a tú en l’ajuntament i jo a Elx”. Si amb el meu primer sou vaig posar a punt el cotxe (”la puseta”), amb el segón no sé si tindré prou per a pagar la mà d’obra…

Encara que tot roin no pot ser, perquè com ja he dit abans el meu jefe està de vacances i puc arribar 15 minuts després.  Inocent! Qui hi havia a la porta de l’oficina esperant que algú obrira amb el comandament a distància la persiana? No, no era el xic de Correus. Un del membres de la direcció facultativa!!

Un somnriure. I les claus? Bé, el comandament a distància? Quan més gran és la bossa, pitjor. Si la meua iaia ja m’ho deia: “Un serrò tan gran, per a què?”. I que no ho trobe!. Comence a traure ato… i és en eixos moments quan em pregunte per qué dimonis duc tanta cosa damunt i com pot ser que tot estiga tant ronyós!!! Mare de Déu que vergonya. No si encara em tocarà anar a buscar les claus al cotxe i deixar-me a l’homenet aquest ací ,descollonant-se de mi.

Aquesta ha segut una setmaneta intensa, en quatre dies he hagut de deixar-me feta la feina de dues setmanes. Al jefe se li va oblidar que m’en vaig de viatge.
I hui teatre. No he tornat a mirar el text des de l’última actuació, ja vorem!

Últimes telefonades als proveedors…i puge a obra per revisar el que hi ha fet.
Bua! Les botes de seguretat. Que vaig en xancles per l’oficina i a obra no puc entrar així. Bé, estan al cotxe. Ja me les pose allí.

Al cotxe???? Redéu! Quin atrapoll. Planols, cinta métrica, el peto reflectant… i les botes qe no estan. Al femer que tinc per “maletero”, segur que entre vestuari de teatre, material per a la fira de Sella i objectes varis, que allí s’emmagatzemen, estan les meues botetes.

La gent em mirava pensant-se que anava a fer mercaet (i jo no podia creure que estava fen-t’ho una altra vegada…). Perquè com a Elx són festes!
I mentre els xiquets m’inflaven els nassos, amb coetets “d’a pesseta”, o fique tot una altra vegada dins del cotxe i en eixos moments, sembla que la meua parella de neurones decideix comunicar-se: “Si te les vas llevar a l’oficina perquè com estàs soletes… et descalces on et dona la gana , Clareta!!!”

Torne a l’oficina. Busque les botes al quartet que dona pas al bany. I? No hi ha ni rastre. Darrere de la porta? Tampoc no hi están. Dins del bany ? Igual Lupe, al netejar… Que va!

No fiant-me massa de la meua capacitat per a buscar, me’n torne al cotxe. Confir-me el que era evident, que duc massa trastos. Torne a l’oficina. comence a posar-me vermella i no de ràbia, de vergonya. Segur que me les he deixades per ahí enmig, d’a saber on i qui les haja vist pel mig de l’ofinina, haurà pensat: serà marrana!
Mire a la sala de reunions, jo que sé! Igual?. Al quarto on guardem els aparells del topógraf. Res.
Si em vegera algú! Jejeje, segur que pensaria qué quina manera de fer faena que tinc, jejeje. Vinga a pegar voltes! I damunt em sona el mòbil. Que com no tinc cobertura, tinc que ixir-me’n quasi, quasi al carrer.

“Vaya! ¿Ya son las 2 menos veinte?”- el topograf que pregunta que si vaig a obra-“No te lo vas a creer. No encuentro mis botas. Y estaría bueno que la de seguridad se presentase en chanclas!”.

En eixe moment un cor de rialles em deixen muda. Tots els encarregats i personal d’obra s’havia reunit al voltant de la furgoneta del topograf per escoltar-me amb el manslliures.

“Anda… corre..a..a”-no atinava a parlar-“Vete al cuarto de antes del aseo. ¿Estas? Levanta la vista” .

Allí estaven. Penjades de l’única viga que queda vista. A 2 metres i mig del terra.Com me l’ha jugada.

Bé, al cap i a la fi, me’n vaig de vacances i ells no han dit res… però damunt em toca a mi pagar-lis hui la ronda de birres!

No sé, doncs això. | Comments (4)

Onze d’agost.

Hui m’acompanya un sonriure permanet als llavis. Al calendari apareixen les lletres Sta. Clara baix dels dos nombres que formen l’onze. Recorde els dies del meu sant amb estima: Sella, istiu, amics…

Enguany els amics i les persones que m’envolten, han aconseguit de nou que no el puga oblidar, GRÀCIES.

Encara no havia aconseguit obrir del tot els ulls aquest matí quan al mobil ,el to d’avís d’un missatge ha sonat. La meua cosineta ha segut la primera. A continuació, han anat dedicant-me la millor cara tots els habitants de casa, al temps que els meus sorolls els despertaven. A la feina l’encarregat i el topograf han fet que aquest dilluns deixara de ser dilluns i el dinar meravellòs.

Per la vesprada tenia una cita amb els antics companys de feina, ja hem van insistir la setmana passada… mil somnriures i un detall que es mereix més que les gràcies.
Unes veus modificades per les festes, però amb la mateixa capacitat de sempre per a transmetre’m l’estima incondicional que dia a dia em regaleu.

Ha estat també enguany la felicitació reiterada. He telefonat “La meua germaneta xicoteta” i només despenjar el telèfon m’ha cridat de viva veu: Felicitats!!!! Siga com siga, sempre està ella la primera,jejeje.

I si he de sentir-me en deute amb algú més, per si no hi he tingut prou, hui ja puc dir que me’n vaig de viatge a Lisboa.

Van haver d’anticipar-se unes setmanes, per a que a la nova feina pugueren deixar-me anar. (Més gent de la qual estic agraïda. Amb tant poc temps treballant amb ells i em deixen gaudir del que serà el meu viatge d’enguany. )

Doncs bé, si al meu voltant, farà ara uns mesos, sentien por pel meu estat d’ànims, si patien per veure com apretava les dents amb cada un dels obstacles que se me presentaven, ara sols vull que els meus ulls reflexen allò que sent.
Amb els vostres somnriures, les vostres paraules, la vostra paciència tinc més que suficient.  Sou el meu major suport.

No sé, doncs això. | Comments (3)