viure i voler viure en un poble

El passat 25 de juliol, dia de Sant Jaume, vam anar al concert de Maria Creuza y Toquinho a la ciutat d’Alacant. Anavem esperant que cantaren alguna cançò del mític disc de La Fusa, no sols es que ho van fer si no que, en el fons, el concert formava part d’un xicotet homenatge que aquests dos cantants brasilenys estan fent a aquell i al mestre Vinicius de Moraes.
El concert estava dividit en tres parts, dues en les que cada un va cantar per separat i una altra en la que van cantar junts. Aquesta part, per a mi la millor, es va fer curta ja que era meravellós escoltar la guitarra i veu de Toquinho i la veu impresionant de Maria Creuza cantant junts cançons com “Que maravilha”, “A tonga da mironga do kabuleté”, “Testamento”, “Samba de Bençao”, entre altres.

Des d’aquell dia he tornat a escoltar el disc i encara que l’escolte una i altra vegada no puc deixar d’emocionar-me amb cançons com aquesta que pose ací. Es trata de “O que tinha de ser” on la guitarra de Toquinho i la veu profunda i trista, en aquest cas, de Maria Bethania, no pot deixar indiferent a ningú.

Saravá!

No havia sentit parlar d’aquest escriptor ni dels seus llibres. El meu primer contacte va ser quan treballava a La Biblio, ordenant una de les prestatgeries, al colocar els llibres, anava llegint títols i autors i em vaig fixar en un llibre que es deia “Escenas de Cine Mudo”, vaig llegir el que posava a la sinopsi de la contraportada, me’l vaig llegir, i com que em va agradar vaig cercar per internet a l’autor. Julio Llamazares.
Així es com va començar la meua relació amb aquest autor i la seua obra. Podria parlar de molts dels seus llibres, m’agrada molt la seua prosa descriptiva a l’hora d’escriure literatura de viatge, però vull reflexionar en veu alta el que em va passar, i em passa, amb un dels seus llibres: “La Lluvia Amarilla”.

Aquesta es la historia, el monòleg, d’un home, Andrés, que es l’últim habitant d’un poble dels Pirineus d’Aragó. Els seus records, la mort de la seua dona, el silenci del poble abandonat, el caure de les pedres, de les cases, la seua gossa… de tan senzilla i real que és… la historia dol. El protagonista veu com es desfà la seua vida i confon son amb vigília, vius amb morts, records amb pensaments.
Des del principi saps com acaba. Saps quin es el final, el mateix que el del poble i paisatge rural que envolta la novel·la. El mon rural real, el que va caure als anys 70 per no tornar mai mes. I de tant trist i desolador que es, no puc acabar de llegir-la. Per que no hi ha un altre final possible, per que el mon rural desapareix, terra abandonada, pedres que cauen, per que els pobles es fan vells (la gent jove marxa, les cases cauen…), la soledat de les persones majors…

Hi ha un moment (que no dic per no fastidiar) on ja no puc continuar llegint, em toca l’ànima i em dol, es l’espineta que tinc, però es que a cada paràgraf, a cada pàgina, tocada per la malenconia no puc continuar llegint perque se que no hi ha solució possible mes que la memòria i el record de qui viu o ha viscut i ha transmès pàgina a pàgina la historia de la seua vida.

Amb açò no voldria que deixareu de llegir aquest llibre. Tot el contrari. Es una meravella poder llegir histories que t’envolten, et transporten i et fan pensar. Si, et fa pensar en la ruralitat (ara tant de moda), en el mon rural i en la seua soledat, per que hi ha un mon rural que ha perdut, que s’ha caigut a trossos. Una terra oblidada, que va intentar, sense èxit, sobreviure al pas del temps, a la post-modernitat, a lo urbà… i que en el moment va morir el seu últim habitant, el seu últim Andrés, no va quedar ningú per contar la seua historia.

Es un llibre molt trist.

Haruki Murakami - “El salze cec i la dona adormida”

Sinopsi de la contraportada:
“El salze cec i la dona adormida és una obra mestra construïda a partir de petites perles que són les vint-i-quatre narracions que conté. Després d’un proleg que és tota una declaració d’intencions de l’autor, on advoca per l’art de construir un relat, el contes són en ells mateixos petites càpsules de món de Murakami: oníric, proper i capaç d’equilibrar amb mestria la tendresa, l’horror i l’angoixa de viure, les desgràcies que ens reserva la vida amb una sensibilitat optimista i vital.
Entre personatges estrambòtics, com corbs animats, un mico criminal o un home de gel, el lector sabrà reconèixer els somnis i els desitjos que els éssers humans integrem en el més profund del nostre jo. Ja sigui en una trobada casual a Itàlia, un exili romàntic a Grècia, unes vacances a Hawaii o immersos en el dia a dia més convencional, els personatges de Murakami afronten problemes i sensacions com la pèrdua, la distància o les inhibicions sexuals, tan habituals i comunes com difícils d’esterioritzar”

====

Me’l va regalar Pere per al meu aniversari. Jo havia sentit parlar de l’autor, però no havia llegit res d’ell. Pense que, un poc predisposta pels comentaris que havia sentit, em pensava que no seria una literatura facil de llegir per a mi, a més des de l’institut que no llegia cap obra de relats, però estava equivocada i, a més, pense, que hauré de tornar a fer-ho perque realment m’agrada molt.
Aquest llibre es un recull de 24 relats on amb cadascun vas obrint i tancant histories plenes de fantasia i realitat entrellaçades, creant-se nussos que fins que no acabes el relat que estas llegint no endevines el desenllaç.
Utilitza la metàfora per crear situacions irreals que en el fons tracten temes de la vida quotidiana. Així per exemple, inventa un “home de gel” per parlar de les relacions d’una parella, una mosca que entra per les orelles per fer adormir, un mico que parla i furta noms i provoca anmesia… Es dir, tot un món irreal on s’acepta l’anormalitat com si fos real i on els personatges, en el fons, viuen, sentixen i pateixen com qualsevol de nosaltres.

Hui, pujant de la feina anava veient com, a mesura que arribava, anava fent-se mes fosc el cel, mes emboirat, i pensava: “Ai, podria ploure un ratet”. Pere m’havia dit que a Sant Vicent “gotinyava”. A Benidorm, quan he pujat al cotxe a les 14.10, feien una mena de gotetes amb terra que al caure damunt del cristall del parabrises deixaven, al secar-se, un rodolinet de terra roja. Però poc mes.

Ha sigut a l’arribar a Sella ja dinant, amb la porta oberta per que entrara la frescor, quan han caigut les primeres gotes, grosses, seguides d’uns trons forts i secs. M’agrada la pluja en estiu. Para, comença, se’n va, torna… un tro de repent… un raig de sol al segon… ma mare m’ha dit: -Pluja de parva-.

Al començar a ploure, quan la terra comença a banyar-se i l’aigua encara no corre, en eixe moment, quan s’olora a terra mullada, quan, si escoltes atentament, sents la terra respirar… en eixe moment… la frescor i l’olor que arriba de les hortes fins a casa… m’agrada la pluja en estiu.

Hui, a un butlletí al que estic suscrita, he llegit: “Lugares de importancia comunitaria de la región biogeográfica mediterránea.- Directiva 92/43/CEE del Consejo por la que se adopta la primera lista actualizada de lugares de importancia comunitaria de la región biogeográfica mediterránea” i he vist que el LIC d’Aitana, Serrella i Puig Campana encara ho es… i dic encara per que no em fa la sensació que s’estiga fent res al respecte ni interés en fer-se.

Al 92 apareix el que coneixem com la Directiva Habitats de la UE, on identifica els tipus d’habitats naturals (Aitana estaria dins de la regió biogeogràfica mediterrània) i espècies d’interés per conservar el patrimoni natural comunitari amb la intenció de crear, de manera progressiva, el que s’anomena la Red Natura 2000.
Dins de la xarxa hi ha diferent elements de protecció com son: Les Zones d’Especial Protecció d’Aus (ZEPAs), el Corredors Ecològics i els LICs, que acabaran convertint-se en Zones d’Especial Conservació (ZECs).
En la directiva apareixen les fases per poder arribar a la declaració de ZEC. En primer lloc, Espanya ha tingut que fer, mitjançant les comunitats autònomes, una avaluació i cartografia dels seus hàbitats i espècies d’interés comunitari. Una vegada fet el llistat, enviar-lo a l’Agencia Europea de Medi Ambient per seleccionar els llocs que formarien part de la Red Natura 2000 i, per últim, una vegada establerta la xarxa, declarar i establir les mesures pertinents per designar les ZEC. Es a dir, plans de gestió, que poden ser específics del LIC o intregrats als plans de desenvolupament local, mesures per prevenir el deteriorament dels espais, animals i plantes que allí viuen, mesures administratives de protecció i avaluació d’impacte ambiental de les actuacións sobre eixe espai. Sempre seguint els criteris ambientals, econòmics i socials del territori on es trobe. Per tant, polítiques de protecció flexibles, adaptades a la realitat de cada espai i garantint els recursos necessaris per la creació d’ocupació, infrastructures i serveis, millorant la qualitat de vida de la població local.

Fins ací la teoria… la pràctica… sols hi ha que pegar una ullada al nostre voltant i cadacú que reflexione i traga les seues conclusions.

 Després de 15 minuts de discussió amb el meu germà Tomàs vaig decidir anar ahir, per primera vegada aquest estiu, a la piscina. Com ell deia: “Tienes que ir por la espalda y encima verás como luego te sientes mejor”. Se que te raó, el traumatòleg em va recomanar, ja fa uns anys, fer natació, però, i els que em coneixeu ho sabeu, l’aigua i jo no ens portem massa be. No ho hem fet mai.
Em vaig posar el protector solar i a les 16:00h. vaig eixir de casa, les ulleres de sol, la bossa al coll i ben preparada, el biquini, la toalla i el llibre que ara estic llegint.
Quan vaig arribar estaven els xiquets de la natació, així que em vaig posar a l’altra part de la piscina i vaig nadar durant uns 40 minuts, uf, no podia mes i, com que em va entrar fred, vaig sortir i vaig asseure a la gespa a assecar-me i llegir.
De fons s’escoltaven els xiquets en l’aigua, rises i jocs, rumor de conversacions i el lleu remor, al moure les fulles, de la brisa que corria baix dels arbres…  el relat que estava llegint, “L’home de gel”, m’havia enganxat… mmm, quina sensació. I vaig pensar, que bé haver-li fet cas al meu germà.
De sobte, un soroll estrident, que posava els pels de punta i una polseguera que em va deixar la pell fangosa. - Però que es això? - Vaig preguntar en veu alta sense adornar-me i, un a veu, des del fons em va dir: “El pan nuestro de cada dia”.